La geografía valnciana i el seu peculiar perfil antropològic també condicionen algunes coses: com ara que la cuina valenciana siga un autèntic passadís biològic una zona de transició o compromís entre les olles ibèriques, els sofregits i les salses mediterrànies i les fascinadores pervivències andalusines. Sense descomptar el veïnatge manxec, aragonés o murcià que, a travès de les comarques d´interior, de parla castellana, crea una autèntica continuïtat, que va més enllà de l´elemental contagi, que també s´hi dóna. Per a la cuina valenciana, paraules com morteruelo, migas o gazpacho (i els plats que designen) son coses familiars.
I per damunt de tot, l´extraordinària ductilitat de l´arròs.
La nostra cuina és como el personal: molt diversa i fantasiosa, una mica deliqüescent, amb problemes de fixació de perfils i marques i ben dotada de rebost. Fins i tot, donem sorpreses en el camp de la viticultura: a més de simpàtics beuratges tradicionals com l´herbero, el cantueso o la palometa...
Emili Piera. La nostra cuina.
Editorial Bromera. 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada